<<...i aleshores, la jove indígena va entendre, que a casa seva i al seu país, aquell deute seria etern i que els condicionaria la vida per sempre, obligant-los a patir fam, esclavitut i misèria, a vendre’s fins i tot la inocència per un plat d’arrós, a emmalaltir, a veure’s implicats en guerres estúpides que només beneficiaven econòmicament a altres governs, a abandonar casa seva...i fins i tot a perdre la vida>>. Així podria acabar el conte de terror sobre el deute extern, que els països rics han imposat any rere any als mal anomenats, països pobres o en vies de desenvolupament (perquè ni són pobres, ni desgraciadament es troben en vies de poder-se desenvolupar, tot el contrari). I escric en condicional, perquè encara som moltes les persones que repensem i elaborem un altre final per aquesta història, un final més just i més humà.
L’esperança l’hem trobat aquests dies al Tribunal Internacional d’Opinió que ha jutjat els responsables del deute extern. S’ha celebrat a Madrid els dies 22 i 23 d’aquest mes d’octubre del 2005 (tot i que també hi ha hagut la Vista Prèvia a Barcelona i a altres ciutats espanyoles). I no només ha estat un alè d’esperança, sinó també de seny i de lucidesa, perquè ens hem sentit encoratjades en la nostra confiança i el nostre comprimís de construcció de l’altre món possible.
Persones com José Luis Sampedro (escriptor i economista), Ivonne Yáñez (coordinadora de OILWATCH i activista de Acción Ecològica-Ecuador), Clarice Aparecida dos Santos (líder de Vía Campesina i membre del Moviment Sense Terra, organitzadora del Tribunal Internacional d’Opinió sobre el Deute Extern a Porto Alegre-2002, Brasil), Carlos Gómez Gil (sociòleg i professor de la Universitat d’Alacant i expert en les polítiques de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament del govern espanyol), Nori Cortiñas (psicòloga social, militant dels drets humans i co Fundadora de Madres de Plaza de Mayo Linea Fundadora, Argentina)... i moltes, moltes altres, ens han ajudat a confirmar i creure que el conte de terror no pot acabar així, que sí podem fer alguna cosa.
De moment, des del nostre país, hem jutjat als que en són directament responsables, i els hem considerat: culpables. Culpable el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, pels seus mecanismes perversos que només serveixen a la causa dels països rics. Culpable el govern espanyol, que amb els FAD (Fons d’Ajuda al Desenvolupament) i les assegurances de la Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación (CESCE) només fa que internacionalitzar les empreses espanyoles, de manera que els seus interessos estiguin per sobre de les necessitats reals de desenvolupament de les poblacions més necessitades. Culpables les empreses transnacionals, pel seu impacte negatiu en l’economia i el medi ambient, amb noms i cognoms: BBVA, Repsol YPF, Gas Natural, Endesa, Iberdrola, Unión Fenosa, Telefónica, Agbar, La Caixa, Santander Central Hispano, Iberia, Pescanova... Culpables de deute econòmic, deute ecològic, deute social, deute moral...
Els acusats van tenir ocasió de defensar-se d’aquestes greus acusacions, confirmades per un gran nombre de testimonis, però, tot i que estaven convidats, no van assistir al judici. Segurament no tenien com justificar-se, i segurament també pensen que ni tan sols la justícia popular els pot tocar... Però la societat civil organitzada pot tenir molta força, molta més de la que poden imaginar-se. Ho va dir el filòsof Bertran Rusell quan va convocar el primer Tribunal Internacional d’Opinió sobre el Vietnam: <
Qui deu a qui?, es preguntava el tribunal. I ha quedat ben clar. Per això el tribunal ha condemnat els acusats i ha demanat l’abolició del deute extern, la reparació, la indemnització, el reconeixement del deute ecològic, l’establiment dels mecanismes de control, les auditories públiques... Perquè el conte terrorífic, si us atreviu a llegir-lo amb ajuda de les veus dels avantpassats dels indígenes, de les camperoles i camperols pobres d’avui, de les persones que coneixen i viuen al costat dels més empobrits de la terra... no deixa lloc per al dubte. El seu testimoni és esgarrifós però alhora està ple d’esperança.
Ho explicava un indígena d’Ecuador a Barcelona. Després de la civilització postpetrolera ens farà falta crear-ne una de nova i aquesta haurà d’estar, necessàriament, en connexió amb la natura. Aquest és final del conte que volem.
Nota: Si voleu trobar més informació sobre el tema podeu consultar la pàgina web www.quideuaqui.org
No hay comentarios:
Publicar un comentario